Entre murs de pedra seca i prats verds, les vaques formen part del paisatge agrícola de l'interior menorquí. Des de la introducció del bestiar boví al segle XVIII fins a la consolidació de la raça frisona al segle XX, el vincle entre ramaderia i territori ha estat clau. D'aquest entorn productiu neix el formatge amb Denominació d'Origen Maó-Menorca, símbol gastronòmic d'una illa que manté viu el seu patrimoni rural.
Els prats suaus i verds de Menorca, delimitats per murs de pedra seca i acariciats pel vent de tramuntana, són l'escenari natural d'un dels paisatges més arrelats de l'illa: el de les vaques. Aquesta presència animal no és només una estampa rústica, sinó també una peça fonamental del sistema agroalimentari menorquí, vinculat directament a la producció lletera i al formatge que du el nom de l'illa pertot arreu.
L'origen d'aquest paisatge es remunta al segle XVIII, quan el governador britànic Richard Kane va introduir el bestiar per millorar la dieta i el subministrament de carn. Amb el temps, ja al segle XIX, es van incorporar races foranes com la suïssa i l'holandesa, però va ser a mitjan segle XX quan es va imposar la raça frisona com a protagonista indiscutible de la producció làctia. Això va ser degut, en gran part, a l'aparició d'indústries com El Caseriu o COINGA, que van impulsar la mecanització i modernització de les granges.
Així i tot, la vaca vermella menorquina, de color vermellós i perfil rústic, gairebé va desaparèixer. La seva recuperació va ser possible gràcies a l'esforç de ramaders com Gabriel Seguí Mercadal i a la creació de l'Associació de Ramaders de Raça Menorquina el 1997. Avui, aquesta raça autòctona conviu amb la frisona en un ecosistema agrícola que manté viu l'equilibri entre tradició i rendiment.
El formatge de Maó-Menorca, protegit amb Denominació d'Origen des de 1985, és el resultat d'aquest paisatge viu i actiu. Elaborat amb la llet obtinguda d'aquests animals, el formatge encarna el sabor de l'illa, marcat per la pastura i per l'entorn marí. El pebre bord, les herbes de la zona i la salinitat de l'aire influeixen subtilment en el perfil gustatiu d'aquest producte emblemàtic, símbol de la cultura pagesa i de la cuina menorquina.
Avui, la ramaderia menorquina s'enfronta a nous reptes com el canvi climàtic i la necessitat de mantenir una producció sostenible. Però el compromís de les noves generacions, com es pot veure en esdeveniments com la Fira del Camp, confirma que aquest paisatge de vaques, herba i pedra continuarà sent part essencial de l'ànima gastronòmica de Menorca.